Aparteu-me Bernabè i Saule per a l'obra a què els he destinat.
Fets 13:1–12
Ara fa uns 23 anys, al sud-est de Mèxic, es va donar a conèixer la lluita dels indígenes zapatistes. Ells són un moviment que segueix lluitant, moltes vegades com una veu en el desert, però que ha inspirat a molts en el món de la globalització, perquè a més del capitalisme i les seves conseqüències, es globalitzin altres coses: com l'esperança i la dignitat de la gent. Un dels principals ensenyaments dels indígenes zapatistes és el poder que té la vida col·lectiva, la força de la vida comunitària. Per a ells, la vida només és possible si te arrels, si s'inspira, en l'esperança que es fa en conjunt, com un “nosaltres” que inclou a tots i totes. Per això, se'm va ocórrer compartir-vos un fragment d'una carta que va escriure el subcomandante Marcos, a un nen del nord de Mèxic, el 1994, diu:
La nostra professió és l'esperança. Nosaltres un bon dia vam decidir fer-nos soldats perquè un dia no siguin necessaris els soldats. […] I ser un soldat que vol que ja no calguin els soldats és molt senzill, en hi ha prou responent amb fermesa al trosset d'esperança que a cadascú de nosaltres hi diposita la majoria, els que no tenen res, els que ho tindran tot.
Com podeu veure, aquesta professió és una bogeria: una esperança que vol canviar el món des d'a baix, per mitjà d'una vocació que té la finalitat de desaparèixer. A mi em sembla que això ens permet pensar també en la missió de la que participa l'església: el seu paper en la missió de Déu consisteix a desaparèixer.
Aquest dissabte tenia lloc al pati de la nostra església la II Paella ecumènica. Per causes meteorològiques . La Paella es farà a la parroquia de St Martí a les 13h. El canvi ha estat degut a que el pati ha quedat tot enfangat degut a les últimes pluges.
